La literatura va existir en algun lloc dels inicis de la civilització. Els textos més antics coneguts són els Vedas coneguts com a himnes per a Déu. El consistia a recitar mantres i oferir sacrificis de foc per apaivagar els déus. La majoria d’aquests textos contenen llenguatge poètic. Un dels textos tracta sobre la bruixeria i la màgia negra i s’anomena Atharva Veda. Els textos perpetraven l’odiós sistema de castes segons el qual els brahmans eren considerats superiors a totes les altres castes. Els Vedes van suposar que els déus havien de ser aplacats per fer que els humans puguin viure a la terra.
També hi havia altres textos de l’Índia principalment el Ramayana i el Mahabartha: les èpiques bessones que consisteixen en faules relacionades amb la guerra entre les forces del bé i del mal, on triomfen les forces del bé. Després també hi ha el Bhagvat Geeta, un text de l’escriptura moral. El text parla de l’origen de l’home i del propòsit de l’home a la vida. Els textos emulen l’home per superar el cicle del naixement i el renaixement i fusionar-se amb l’etern Brahman (Déu).
Aleshores, el text més important de la literatura, que ho engloba tot, és el sagrat, la Bíblia. La Bíblia és històrica, literària, poètica i bíblica i també escatològica. Històricament representa la lluita dels jueus entre l’èxode i la diàspora. Cal destacar les històries d’Abraham, Isaac, Jacob i Josep. Els jueus són una nació que va lluitar molt per l’existència i necessitaven força sobrenatural per a la calma i la comoditat. Hi ha molts llibres a la Bíblia que són poètics i literaris. El Càntic dels Càntics celebra l’amor entre el marit i la dona. Els proverbis són literatura d’instrucció i formen una col·lecció de llibres de saviesa. Els evangelis estan ricament revestits de la túnica de la relació de l’home amb Déu i la manera perfecta de ser feliç en la pietat i la felicitat. El Sermó de la Muntanya és una obra de prosa poètica. Notable és el vers: Feliços els mansos, perquè ells heretaran la terra. Els proverbis són un text de saviesa bíblica i tracten la qüestió de com portar una bona vida. L’escatologia cristiana es relaciona amb la mort i el judici final i forma part de la literatura apocalíptica.
A continuació m’agradaria comentar l’escola isabelina de literatura de la qual Shakespeare és un gegant. La majoria dels drames shakespearis s’escriuen sobre la vida cortesana, les intrigues, l’agitació política i l’establiment de la justícia a la terra. Els drames provoquen la ment humana i a comprometre’s en un estat de catarsi.
L’època medieval també és significativa en l’obra de Cervantes: el Quixot. El Quixot va ser a l’època medieval un farsa de les tradicions corteses. Fins a quin punt és rellevant ara? En el període de la postmodernitat, va qualificar d’heroi tràgic que va fer de l’ànima de la vida un ric desencadenant de la passió.
A continuació ve la tradició de la novel·la realista. Tolstoi i Dostoievski són els seus millors exponents. L’home va començar a ser retratat amb l’essència de l’humanisme. L’essència de l’ànima era no ser la perfecció sinó ser fal·lible. La tradició realista va retre un ric homenatge a l’entorn físic. Els personatges van ser posats al forn de ser fos amb una ànima.
El següent tipus de ficció que va sorgir va ser la novel·la psicològica. Aquest tipus de ficció va ser influenciat per la psicologia de Freud i Jung. Les ments es van convertir en una sèrie d’arquetips jungians. El novel·lista va experimentar amb el complex freudià d’Èdip i el complex d’Electra. Els vicis i el virtuosisme s’equilibraven a la paella d’equilibri.
La novel·la que va sorgir durant el període de guerra va ser la novel·la surrealista. Una novel·la surrealista va prendre forma com una rebel·lió de les formes establertes d’escriptura de ficció. El surrealisme és la juxtaposició entre la fantasia i la realitat. L’art es va convertir en escapisme i va forjar identitats que es rebel·len amb la consciència humana.
La novel·la contemporània es basa en una filosofia del realisme màgic on els elements de ficció són reals i absurdament fantasmagòrics. La novel·la postmoderna també és característica d’una ironia extrema, una manifestació de la consciència com a corrents de consciència, el narrador poc fiable, la burla i el pastitx. Hi ha una tendència a pintar paraules i un joc abundant amb les figures retomàtiques.
