"Santorini" per Alistair MacLean

Aquesta història de detectius polítics comença quan la gent a bord de la fragata militar britànica Ariadna – un dels vaixells més avançats de l’OTAN del seu temps (el llibre està escrit l’any 1986) és testimoni de l’estavellament d’un avió misteriós que no poden identificar. Envoltat de flames, s’enfonsa a l’Egeu, als voltants de l’illa de Thera. Més o menys al mateix temps que són testimonis dels últims minuts de l’avió reben un missatge SOS d’un iot privat que s’enfonsa, també cremant greument després d’una explosió. Arriben just a temps per rescatar sis supervivents del iot, però no hi ha ningú a qui rescatar de l’avió.

El comandant Talbot i els seus hàbils membres de la tripulació -i més tard, el vicealmirall Hawkins- es van proposar investigar un complot desagradable que implicava un personal militar molt ben posicionat del Pentàgon. Des del principi van començar a sospitar que un dels supervivents rescatats -el propietari del iot Andropulous- era una cosa diferent del que afirma. Més tard, les seves sospites es confirmen de la manera més terrible.

L’avió enfonsat presenta un problema real, la seva càrrega consisteix en bombes atòmiques i d’hidrogen i un dispositiu de cronometratge. En cas de detonar, podrien provocar, a part del seu propi efecte mortal, una forta erupció d’un volcà proper i un terratrèmol. Les conseqüències poden ser apocalíptiques…

Però, no cal dir-ho, els nostres homes valents i admirables en tots els sentits eviten la catàstrofe. Sempre ho fan als llibres. Llàstima que no sigui tan fàcil a la vida real, per exemple, quan s’aboca petroli a l’aigua i ningú sap com tapar el forat. El comandant Talbot i el tinent Denholm podrien suggerir alguna cosa, si fossin reals.

El llibre en si està ple d’humor i es llegeix d’una vegada. La trama és perfectament emocionant; el llenguatge de l’autor flueix amb facilitat; els personatges són, com he dit més amunt, admirables, cadascun a la seva manera, i fins i tot els dolents són una mica divertits. És difícil de creure que aquesta gent estigui parlant d’una possible catàstrofe que destruirà la major part del món si no ho prevenen: hauries pensat que parlaven d’un pícnic. L’autor esmenta els russos unes quantes vegades, de la manera típica de l’època de la Guerra Freda, però en broma, així que mai no em vaig sentir ferit ni ofès, sinó que vaig somriure cada cop.

A qui li agradarà el llibre? A tots aquells als quals els agraden els thrillers polítics, segur, però, potser, no és prou dur. Tal com estic llegint a la Viquipèdia, és l’última obra de l’autor, escrita just un any abans de morir, i que els seus últims treballs van ser rebuts per la crítica amb menys aprovació que els seus anteriors. Bé, la resta encara no els he vist, així que és difícil de jutjar. Encara que la trama sigui realment improbable, com afirmen els crítics, és, almenys, divertida i m’ha donat unes hores agradables de lectura.

¿Que te ha parecido?

Deja un comentario