Com a parlant anglès, ja sigui nadiu o no, et trobes corregint altres persones quan parlen anglès? Tut quan veus que els teus amics escriuen malament els seus estats de Facebook o quan veus una mala puntuació o gramàtica en rètols i avisos? Potser us agrada corregir i millorar els esforços escrits d’altres persones? Si és així, aquest llibre és per a tu.
Combinant un ampli relat històric amb anècdotes divertides i perspicaces, The Language Wars il·lumina el lector sobre els principals arguments filosòfics i lingüístics que van tenir un impacte tant en la llengua en si com en la manera com era percebuda i utilitzada pels parlants anglesos.
El contingut del llibre és alhora sorprenent i fa pensar en molts aspectes: qüestiona què pensem com a «anglès correcte» i per què hauria d’importar aquesta distinció. Hitchings creu que fent servir un «anglès adequat» i corregir el dels altres som tots els «autoproclamats guardians» d’aquesta forma d’anglès, que d’altra manera estaria oberta a la transformació i la diversificació. Però el que potser no som conscients és que moltes de les regles que els més pedants entre nosaltres s’esforcen per fer complir no només són arbitràries, sinó que sovint acostumen a ser il·lògiques. El capítol inicial del llibre, per exemple, tracta de l’infinitiu dividit (tal com s’utilitza als títols d’obertura de Star Trek en la forma «anar amb valentia»), una forma molt burlada per alguns acadèmics. Hitchings explica que l’infinitiu dividit es considera indesitjable, la raó d’això es remunta al llatí, en què els infinitius sempre estan formats per una sola paraula i, per tant, no es poden dividir. Obligar la nostra llengua a semblar-se al llatí és, és clar, una tasca impossible, donada la seva història i desenvolupament lingüístic. A més, permetre que existeixin infinitius dividits en realitat fomenta més opcions per a la col·locació adverbial i, per tant, ens permet una major llibertat i subtilesa d’expressió.
El llibre de Hitchings està ple de coneixements que tenen el poder d’alterar profundament la manera com veiem la llengua anglesa i les regles que seguim per preservar la seva forma «adequada».
L’única debilitat del relat d’Hitching és potser la seva falta de voluntat per adoptar un enfocament més comparatiu i comparar l’anglès amb altres idiomes. Hitchings escriu, per exemple: «Els parlants d’anglès són sensibles a les qüestions d’ús. Aquest tipus de sensibilitat no és estrany entre els parlants d’altres idiomes, però l’anglès és la llengua principal més disputada. En aquest punt no es dóna més explicació, i Hitchings no sempre ens proporciona els motius que el van portar a extreure certes conclusions, de vegades sembla que no és prou democràtic en el seu enfocament i massa segur del seu propi judici. Crec que s’haurien pogut obtenir coneixements valuosos d’un treball comparatiu posterior, per exemple, examinant els acords ortogràfics implementats recentment a Alemanya i el món de parla portuguesa, que han canviat i simplificat moltes grafies. I així, potser, revelant una actitud davant la llengua i el seu desenvolupament diferent de la que tenim al món de parla anglesa.
En general, però, aquesta és una obra impressionant i agradable i una lectura obligada per a tots aquells «autoproclamats guardians de la llengua anglesa» que vulguin conèixer els antecedents i la raó de ser de l'»anglès adequat» que estan utilitzant i promoure.
