guillem personatge del llibre la màgia del temps

Una ventura us vulh retrayre, qui m’avench enqueres no ha de gayre, si com puc assistir van. Quan va ser mayti de Sant Johan, que el temps va ser clar i l’alba pur, ez yeu, per goig de la verdura, quavalquey només vas la merina, al port de Santa Caterina, doncs a la vall de Soller fo. Així comença La Faula, una breu novel·la de 1269 versos octosíl·labs (forma que s’anomenen noves rimades) que el mallorquí Guillermo de Torroella va escriure en un occità plegat de catalanismes abans del 1375. La història, narrada en primera persona, explica la meravellosa aventura que Guillem va viure un matí de sant Joan -ja sabem que el solstici és lloc de tota mena d’aventures. El jove escuder, que passejava pel port de Santa Caterina, a Sóller, volent atrapar un ocell cridaner, es troba en una balena que el transporta, després de tota una nit de navegació, a una illa encantada. Passejant per aquest lloc, després de gaudir de mil meravelles dignes del paradís terrenal, Guillermo troba un cavall màgic que el condueix a un castell esplendorós, on és rebut per una jove de gran bellesa que assegura ser ni més ni menys que Morgana, germana del rei Artús . Aquesta el condueix davant del rei llegendari que, malalt i deprimit, està enllitat dins una gàbia de plata.

La Faula és, en primer lloc, una obra força important. Pel que sembla, va tenir un èxit notable en el seu moment, cosa que ens demostren les quatre còpies que ens han arribat -normalment no es conserven tants exemplars de les obres de l’època- i la seva influència en diverses obres posteriors, entre les quals destaca la novel·la Tirant lo Blanc, escrita 100 anys després. Ens trobem, doncs, davant d’una mena de best-seller de la literatura catalana del moment, i no és estrany, perquè l’obra té tots els ingredients de l’èxit (salvant les distàncies, per descomptat): viatges emocionants, màgia, illes paradisíaques , belles dames i joves escuders, riqueses i luxe, palaus fastuosos, i un rei llegendari malalt amb la seva espasa encantada. Però tot tenyit de realitat. I és que darrere de tots els fets de La Faula, acompanyant les més grans meravelles, trobem sempre un contrapunt que intenta aportar versemblança a la història: la identificació protagonista-autor; la presentació dels fets com a experiències viscudes realment; les indicacions geogràfiques dels escenaris on succeeix l’acció; les converses amb Artús i Morgana, que parlen en francès… Aquestes característiques, per banals que ens puguin semblar ara, marquen un abans i un després en la literatura de l’època. Dins el seu gènere, La Faula suposa un canvi total de paradigma: per primer cop entre les noves rimades es tracta una matèria fantàstica; també és el primer cas en què la història ens és narrada en primera persona pel protagonista i és la primera obra catalana, de diverses que vindran després, on apareix el tema del viatge fantàstic. Se la considera, per la seva empremta posterior, la iniciadora de tota una tradició. La riquesa imaginativa de la narració és més que evident, i és un bonic exemple de la conjunció medieval de les tradicions anteriors: tòpics literaris clàssics, descripcions que beuen de la Bíblia i Virgili, llegendes artúriques, sentències dignes de la literatura moralitzant cristiana… un deliciós remix ben amanit al pur estil de les mirabilitat medievals. Però realment és tota literatura? O hi ha res més al fons? “Ayçell qui atenen el breto”: les reminiscències artúriques La presència del rei Artús i la seva germana Morgana a La Faula no és una cosa insòlita. L’anomenada matèria de Bretanya, és a dir, les històries, gestes i personatges relacionats amb el rei Artús i els seus cavallers de la taula rodona, era un tema recurrent a la literatura medieval. A la barreja de realitat i ficció llegendària tan típica del període, veiem reminiscències dels famosos fets bretons en obres de ficció –La mort d’Artu, Romà de Brut, Jaufré, Quest del Saint Graal, Blandín de Cornualla, entre un llarg etcètera- però també de suposadament reals i rigoroses -com la Història regum Britanniae o l’Otia Imperialia. És per això que no ha d’estranyar que en una obra literària del segle XIV aparegui el rei Artús com un dels personatges principals. No obstant això, aquest fet sorprèn el jove Guillem, que en veure el rei dubta: “ets vós, senyer, ho rei Artus, | ayçel els qui atenen el breto?” (v. 923-924); l’escuder, com explica ell mateix, li donava per mort. I és que, de fet, la llegenda del rei Artús presentava dues finals paral·leles; mentre alguns creien que el rei havia mort a la batalla de Salesbières, altres defensaven que havia estat rescatat i portat a l’illa encantada d’Avalón, amb la seva germana Morgana. La primera versió havia estat potenciada pels reis d’Anglaterra Enric II Plantagenet i Leonor d’Aquitània, que havien fet construir una tomba que suposadament contenia les restes mortals del rei Artús i la reina Ginebra a l’abadia de Glastonbury, amb una clara intencionalitat simbòlica i política.

Deja un comentario