QUAN tens deu o onze anys i tornes de l’escola després d’una jornada gairebé heroica t’assalten, sens dubte, reflexions fosques. La teva mare passa por davant teu, apurada, amb un somriure vaga als llavis: és martes i saps molt bé que els dimarts va a casa d’aquesta amiga seva, la dels ulls saltons. El teu pare, per la seva banda, t’escolta pacientment, sí, però de seguida descobreixes amb sorpresa que la victòria del teu equip davant dels alumnes de sisè curs no li sembla la cosa més important del món. Després segueix llegint el diari o contemplant amb desesperació fulles plenes de xifres que treu del seu maletí. Tu llavors el molestes una mica, fas soroll amb els cendrers, imites el cant de la granota o el bram de l’elefant. Inútil, com si no existís. Per fi, cenyit, acudeixes a tu germà gran, però et rep com un mohín de fastigueig. És molt gran ja, per descomptat: acaba d’entrar a la universitat i una tarda el vas sorprendre besant una noia molt lletja al portal. Ara no té temps per ocupar-te de tu. Què fer, doncs? Tu gos badalla sobre la catifa. Dónes un xiulet i acudeix manso, agitant la cola. Bé, et dius, almenys aquest em fa cas, em necessita. Tires, cruel, de les tendres orelles i es lamenta, tot just un filet de dolor, li sopes als ulls i es regira com si estigués mullat; l’obligues a donar-te la pota i ho fa com a escrupolosa educació. Molt aviat, però, t’avorreixes. Això no en té prou. Malhumorat, concebent implacables projectes de venjança, recompenses al gos amb una culebreta de regalèssia i t’allunyes pel passadís colpejant amb el peu un burujo de paper. Et sents una mica insignificant. Tot el món està pendent de les xifres del teu pare, de les reunions de la teva mare, de les gestes del teu germà. La terra mateixa conté la respiració quan parlen, redacten un informe o fan la compra. Tu, en canvi, ni tan sols tens un bigoti com el de Fu-Manchú per impressionar les nenes. No eres el protagonista de cap esdeveniment, de cap aventura. I no obstant, saps que et pots consolar. Entres a la teva habitació amb cara de pocs amics i tanques la porta amb compte. Vols estar sol. Deixes la regalèssia i el tallaplomes sobre la taula, apartes el serrell del teu front i adoptes una actitud solemne, de director d’orquestra. Allà hi són, als teus calaixos, al costat dels petards que et van sobrar de Nadal i les bales de vidre: els teus llibres. Un llibre, penses, és una capseta miraculosa: pots ficar-lo a la butxaca de tu abric i hi caben, però, moltes més coses de les que existeixen al món. En un llibre hi cap un drac, per exemple, o un follet con pantuflas i nas en forma d’ham o un gegant de cinc metres d’alçada que calça sabates del número vint-i-nou. Un llibre cruix quan l’obres, com una galeta, i els negres reguerots de tinta, sobre el fràgil paper, acomiada una olor subtil i saborosa, semblant a la de certes fruites levianes. T’agraden, sí, els llibres. En ells tot s’inverteix: als seus vasts regnes tu eres el rei. Ara, per fi, els nens de deu o onze anys ocupen el lloc que es mereixen. No hi han de fer res les ridícules gestes del teu germà, ni l’amiga d’ulls saltons de la teva mare, ni el maletí del teu pare. Res de frusleries. Només coses veritablement importants i personatges veritablement importants: Pulgarcito, Hansel i Gretel, Pinotxo, Tom Sawyer, Guillermo, Momo, el petit Nicolau i aquest Jim que va disputar a pirates privilegiats un increïble tresor en una illa deserta. Recorres les pàgines a cavall, empunyant una espasa o perseguint un astut lladre o saltant sobre les teves botes de set llegües. Estàs sol, però tothom et mira. Veu que en aquest món tu eres el protagonista. Ja ets venjat. El centre de l’univers coincideix ara amb el lloc on et trobes. I precisament des de fa uns quants dies tens un nou llibre per llegir. Et tombes a terra, de bocaterrosa i amb els llits aixecats, i el tornes entre les teves mans. Acarones el seu llom amb afecte i emoció. Demores el més possible el moment de nedar sense resol a través de les pàgines: el plaer és més intens com més fort és el desig. T’entretens un ratolí amb els brillants colors de la portada i després llegeixes en veu alta el número de l’autor: Roald Dahl. Un número curiós, tan breu i tan sonor; un rugit seguit d’una campanada, una timbrada i immediatament una sola nota surt del piano. Finalment lletreges també, joiós, el títol de l’obra: Charlie i la fàbrica de xocolata. I ja sense més ni més, obris el cofre i busques entre les pàgines. El protagonista del llibre és naturalment un nen, com Tom Sawyer o Guillermo. És a més, com en Pulgarcito, un nen pobre que somia —qui no— com menjar moltes xocolatines. I és, finalment, un nen que, igual que Hansel i Gretel o Jim, troba una cosa que canviarà la vida.
És cert, s’assembla als millors dels teus contes, als contes més famosos que has llegit. I no obstant, no és un llibre diferent, nou, d’una altra terra que cal explorar. Perquè al costat de Charlie hi ha un altre personatge, un personatge sense el qual Charlie no hauria estat més que un Polzet sense botes de set llegües o un Pinotxo sense Gepetto. Sí, ho has de reconèixer, no és un nen. Sol vestir un bell frac color pruna que probablement serviria al teu pare i ja fa molt de temps que va sortir de l’escola. I no obstant, no és un home comú. Es distingeix dels altres adults no perquè no va a l’oficina o perquè no tingui una amiga d’ulls saltons, sinó perquè no li agraden els adults. O més exactament: perquè prefereixo els nens. En realitat, et recorda també personatges d’altres contes: les fades, Merlí l’Encantador o la Vella de les Oques. Doncs, com ells, coneix la màgia i els seus efectes i sap qui atorgar els seus favors. Es diu Willy Wonka i és l’amo de la fàbrica de xocolata que s’alça davant de la casa de Charlie. Però no creguis, no és una fàbrica normal. La fàbrica de Wonka, l’inventor més gran de llaminadures del món, amaga un misteri, un secret que ningú coneix. I aquest secret excita la curiositat de tothom. «Què amagarà aquest boig de Wonka?», es pregunta la gent. I Wonka per fi es decideix a desvetllar el seu secret: mostrarà les meravelles de la seva fàbrica als cinc nens que trobin els cinc bitllets d’or que ha amagat a les xocolatines. Estàs nerviós, impacient. Aconseguirà Charlie trobar-ne un? Enfiles les pàgines, amb el cor apressat, gairebé sense aturar-te. Mossegues la regalèssia, que has agafat de la taula, i avances remuntant el riu. I de sobte, un bon dia, ho aconsegueix. Sí, ho va aconseguir. Uf, ho va aconseguir. La veritat és que s’ho mereixia. Charlie ha trobat un dels bitllets d’or que us obriran les portes de l’aventura i la fantasia. Al matí següent, Willy Wonka us guiarà pels increïbles subterranis de la seva fàbrica de xocolata. Sí, entraràs a la fàbrica
Personatges del resum de Charlie i la fàbrica de xocolata
És important que coneguin bé els personatges d’aquesta història resum de Charlie i la fàbrica de xocolata. A continuació, es descriuen:
- Charlie Bucket: És el personatge principal. Un nen de molt baixos recursos, que habita en una caseta molt petita amb els pares i tots els avis materns i paterns. Va ser el cinquè i darrer nen a rebre la butlleta daurada. Com que va ser l’únic nen que va demostrar no ser ambiciós i es va endur bé, Willy Wonka li lliura la seva fàbrica.
- Willy Wonka: És el personatge secundari. Un famós xocolater que va obrir la fàbrica de xocolata més gran del món a la ciutat de Charlie. Vivió robatori de les seves receptes per altres xocolaters. Per tot això, Wonka va tancar la seva fàbrica per sempre, fins a un dia que va decidir seguir venent. Per això prenc la decisió de posar 5 butlletes a les seves xocolates per aconseguir un hereu.
- Augustus Gloop: Va ser el primer nen que va aconseguir la butlleta daurada. És un nen obès i golafre que menja molta xocolata i dolços. A causa del seu comportament tan malament. Cau al riu de xocolata per després ser succionat per un tub. Aquest el treu a una altra habitació on baten sabors.
- Violeta Beauregarde: Va ser la tercera a obtenir la butlleta. És una nena que mastega molt xiclet i va obtenir el rècord de menjar per més temps xiclet, bàsicament per 3 mesos. Per això no veia l’oportunitat de menjar un xiclet que va fer Wonka. Convertint-se en un gran nabiu.
Resum de CHARLIE I LA FÀBRICA DE XOCOLATA
Ara t’oferim un interessant resum perquè puguis conèixer més sobre el llibre ja abans de comprar-te CHARLIE I LA FÀBRICA DE CHOC »Roald Dahl va ser un d’aquells rars autors que no subestimen les lectores: sabia parlar-les en el seu propi codi, com si fossin adults. No temia ser subversiu i aconseguia ser lluminós i fosc alhora». Tim Burton, director de «Charlie i la fàca de xocolata». El senyor Wonka ha amagat cinc bitllets d’or a les xocolatines. Els qui els trobin seran els afortunats que visitin la seva magnífica fàbrica de xocolata. Charlie té la sort de trobar-ne un i, a partir d’aquell moment, la seva vida canviarà per sempre.
